diumenge, de febrer 19, 2006

MATÍ DE DIUMENGE
(matí al cap i a la fi)
Esprem el suc del dia,
i sembla que el sol brilla
com quan érem infants.

Sóc home desnatat,
i amb les mans adormides
preparo l'esmorzar.

La ràdio m'escridassa,
i la boca mastega
les lleganyes del son.

Menjo amb els ulls clucs,

madalenes de Proust
i muesli de prozac.

Faig un glop al cafè,
i em recordo de tu
tombada encara al llit.

I et porto l'esmorzar
en safata de plata...
prò quina mala pata!

Llençols sens fantasma
és tot el que he trobat
en el llit... i m'espanta!

Torno a la santa cuina,
encenc un cigarret,
m'enfilo pel seu fum
i el segueixo, buscant
entre les seves formes
la que em recordi a tu.


Joan Arba (19-2-06)

dissabte, de febrer 18, 2006



A la paret blanca escric
agafo aire i escric
elimino mots i dic
cargolo la llengua i dic
...

Què dic? Què coi jo puc dir
sense posar-te en perill?
I opto per callar i dir
que tots els mots m'han fugit
.
de les mans, de l'experiència
del calaix, de la impotència
dels anys viscuts i perdut.
Sóc de cara a la paret
!
Ma vida és un gran càstig
que les paraules no poden
perdonar ni fer-li el buit...
per 'xó a la paret blanca escric
,
i dic, plor i ric sens fi
tenso i destenso la corda
que me manté en equilibri,
mentre intento travessar
el mirall i les grafies
i les carícies del temps
que tan tendrament m'atrapen
i em giren cara a la paret
.
I a la paret blanca escric
i remullo amb tinta els dits,
assedegats per trobar-te
de nou entre els meus poemes.
.
Joan Arba (18-2-06)

dissabte, de febrer 11, 2006

Em treuré les pedres del cap
abans de començar a nedar

per l'aigua bruta de la culpa
i perdre'm pel mar del desig,

que s'arrossega com una àncora
buscant un lloc on aferrar-se.


Em treuré les pedres del cap
abans d'escriure sobre penes,

delictes i faltes comeses
per haver-me canviat de roba

en un lloc secret i amagat
que no sé -si puc- compartir.



Em treuré les pedres del cap
per deixar rastre del camí

que em portarà al mes d'abril,
aquell que va fer enamorar-me

de tu i de la teva absència,
ara present en els meus ulls.



Em treuré les pedres del cap
per mostrar-me com un covard,

com un suïcida que es suïcida
davant teu, enmig de la pista

i on milers d'ulls perduts diran
que em falta un xic més de valor


per treure'm les pedres del cap
i no fingir la meva mort

per treure'm les pedres del cap
i presentar-me tal com sóc

per treure'm les pedres del cap
i dir-te... i dir-te... i dir-te...............................



...que em treuré les pedres del cap
abans que salti des del cingle,

i t'agafaré de la mà...
...la gravetat farà la resta...

i ens revoltarem pels llençols...
i junts cantarem la cançó...


...quan em tregui les pedres del cap.


divendres, de febrer 10, 2006

Moriria a l'acte
abans que els teus sentits

no poguessin saber
que havies de ser tu,

de tothom qui conec,
qui trobés mon punt feble.

Ningú més m'ha desfet
com sucre en el cafè,

entre murs de paraules
amigues del desig

de saber-me estimat
pels teus dits, boca i mans.

I és que l'amor pot ser
ben bé una endevinalla,

una taca o un gra al cul
a punt de rebentar.

I doncs,
com podries esbrinar
que mon punt feble ets tu?

Joan Arba (10-2-06)

DE TU


ja no tinc esma, i no tinc por
de perdre les teves petjades
pels àrids paisatges del Marroc.

Dins de la meva bossa no queda
ni una engruna de pa, ni un raig d'aigua;
però tinc el regust d'un somriure

que alimenta cada pas incert
d'aquest estúpid viatge que faig
sense bruíxola, sense rumb.

No tinc ta preuada penyora
-menys bugada hauré de fer-
però tinc la certesa que el temps

em guiarà fins al teu oasi
-els homes l'anomenen record-
per beure d'ell quan sigui molt lluny...
...[repeat]