DE TU

ja no tinc esma, i no tinc por
de perdre les teves petjades
pels àrids paisatges del Marroc.

Dins de la meva bossa no queda
ni una engruna de pa, ni un raig d'aigua;
però tinc el regust d'un somriure

que alimenta cada pas incert
d'aquest estúpid viatge que faig
sense bruíxola, sense rumb.

No tinc ta preuada penyora
-menys bugada hauré de fer-
però tinc la certesa que el temps

em guiarà fins al teu oasi
-els homes l'anomenen record-
per beure d'ell quan sigui molt lluny...
...[repeat]