Camino entre branques
evito mirades
mirades m'eviten
les branques em guien

reposo la llengua
dormo les paraules
les paraules dormen
la llengua descansa

despullo el paisatge
aturo el meu temps
i el temps se m'atura
i el paisatge em pren

em provoco un càncer
que durarà un bluf
amb el darrer 'garro
que em queda al paquet

descalço petjades
que mai he donat
i recullo el nèctar
d'unes mortes flors

destrempo el meu pas
davant d'un gran vidre
reflecteixo el jo
en l'aparador

i per un instant
atrapo el sentit
que té un maniquí
i que no tinc jo

i em mira i el miro
i crec que m'odia
i crec que l'odio
i em mira i em miro

reflectit al vidre
penso quin dels dos
seria el primer
d'esmolar la falç

i rebanar el cap
de tots els cossos
que no siguin
com jo

(que no siguin
com
tu)

Joan Arba (30-3-06)

CLASSE MAGISTRAL

El que m'agrada de la poesia

és que, sense dir cap cosa especial,

ja deies allò que havies de dir...

Exemple:

- ...doncs dit està.

- Que dius que què està?

- Que tot ja està dit.

- Bé, ...doncs ja està, dit!

Joan Arba (30-3-06)

ARISE

Com qui desperta un gegant
les meves mans em sacsegen
per copsar l'enteniment
dels meus colors adormits.

Pesen els pèls de les celles,
com l'arnès del bon guerrer,
cansats de tanta sorpresa
sense embolcall ni llacet.

La boca mastega el son
encara, d'una dolçor
pintada amb carbonet, com
baballes en coixinet.

Ara provo d'aixecar-me
als meus hàbits indomables
-cigarrets i coca-cola-
que volen sobre el meu cap.

Ara no tinc res a perdre
si les finestres em ploren,
perquè he pogut aixecar-me
i desenredar-me els fils.



Puc ser lliure en la ciutat
i desmelenar-me a gust
entre carrers i avingudes
que em donen la benvinguda

al món que ja no conec
a les bones intencions
que porta la tramuntana
i que s'enduu un altre vent.



I ara ja puc albirar
com pot ser de trascendent
una bona migdiada
i una infusió de te verd,

perquè ha arribat la meva hora
i els carrers ja són tots plens
de sabates i barrets
que desconeixen el preu

d'una bona sacsejada
després d'uns dies distrets
en els que les meves mans
recullen allò sembrat.

Joan Arba (20-3-06)

Sóc un retaule de fang

i sota l'aixella m'amago

perquè sóc molt poruc

-i em cago-

perquè no sóc obra d'art.

Tinc espines clavades als ulls
d'una flor que ja no té perfum.

Tinc un crit que no perd el costum
de fer d'ombra escrita entre els meus fulls.

Tinc la vida somorta entre esculls,
entre betzegades de quietud

que vénen i van de nord a sud
buscant un mar que les ofegui amb tu.

Joan Arba (9-3-06)