ARISE

Com qui desperta un gegant
les meves mans em sacsegen
per copsar l'enteniment
dels meus colors adormits.

Pesen els pèls de les celles,
com l'arnès del bon guerrer,
cansats de tanta sorpresa
sense embolcall ni llacet.

La boca mastega el son
encara, d'una dolçor
pintada amb carbonet, com
baballes en coixinet.

Ara provo d'aixecar-me
als meus hàbits indomables
-cigarrets i coca-cola-
que volen sobre el meu cap.

Ara no tinc res a perdre
si les finestres em ploren,
perquè he pogut aixecar-me
i desenredar-me els fils.



Puc ser lliure en la ciutat
i desmelenar-me a gust
entre carrers i avingudes
que em donen la benvinguda

al món que ja no conec
a les bones intencions
que porta la tramuntana
i que s'enduu un altre vent.



I ara ja puc albirar
com pot ser de trascendent
una bona migdiada
i una infusió de te verd,

perquè ha arribat la meva hora
i els carrers ja són tots plens
de sabates i barrets
que desconeixen el preu

d'una bona sacsejada
després d'uns dies distrets
en els que les meves mans
recullen allò sembrat.

Joan Arba (20-3-06)