Camino entre branques
evito mirades
mirades m'eviten
les branques em guien

reposo la llengua
dormo les paraules
les paraules dormen
la llengua descansa

despullo el paisatge
aturo el meu temps
i el temps se m'atura
i el paisatge em pren

em provoco un càncer
que durarà un bluf
amb el darrer 'garro
que em queda al paquet

descalço petjades
que mai he donat
i recullo el nèctar
d'unes mortes flors

destrempo el meu pas
davant d'un gran vidre
reflecteixo el jo
en l'aparador

i per un instant
atrapo el sentit
que té un maniquí
i que no tinc jo

i em mira i el miro
i crec que m'odia
i crec que l'odio
i em mira i em miro

reflectit al vidre
penso quin dels dos
seria el primer
d'esmolar la falç

i rebanar el cap
de tots els cossos
que no siguin
com jo

(que no siguin
com
tu)

Joan Arba (30-3-06)