Tinc espines clavades als ulls
d'una flor que ja no té perfum.

Tinc un crit que no perd el costum
de fer d'ombra escrita entre els meus fulls.

Tinc la vida somorta entre esculls,
entre betzegades de quietud

que vénen i van de nord a sud
buscant un mar que les ofegui amb tu.

Joan Arba (9-3-06)